La burbuja financiera militar

Belgique+-+Bruxelles+-+Mus%C3%A9e+de+l%27Arm%C3%A9e+-+Section+des+Blind%C3%A9sAnálisis de la deuda militar de más de 30000 millones de euros en armamento que mantiene el Ministerio de Defensa español y que lastra la economía, así como de las responsabilidades y complicidades de los partidos políticos en esta inasumible situación, pues ninguno de los que han intervenido en la Comisión de Defensa del Congreso se ha opuesto a ella.

Una versión reducida del artículo aparece en el diario digital http://www.nuevatribuna.es del día 4 de noviembre de 2011.

View this document on Scribd
Anuncios

One Response to La burbuja financiera militar

  1. […] Segons informacions del Secretari d’Estat de Defensa Constantino Méndez, Espanya arrossega un deute militar fruit de successius compromisos de despesa amb les indústries militars i de crèdits encoberts als pressupostos de l’extint ministeri de Ciència i Noves Tecnologies, avui Indústria, d’aproximadament 26.000 milions d’euros el pagament dels quals, diferit a les dues properes dècades, pot arribar a superar els 32.000 o els 36.000 milions d’euros segons qual sigui l’escenari de pagaments que es triï. Aquesta enorme despesa, ha dit l’actual ministra de Defensa en un informe confidencial al que va tenir accés Infodefensa, posa al Ministeri de Defensa en “col·lapse tècnic i financer” i “comprometrà la capacitat operativa de les forces armades en les properes dècades”, fent altament costosa i pràcticament impagable l’ingent deute públic espanyola. El moviment pacifista ha reclamat des de fa més de deu anys posar l’atenció sobre les habilitats comptables amb les quals els successius governs, primer d’Aznar i després de Zapatero, ocultaven la despesa militar extraordinària compromès amb les indústries militars. 1 L’origen de l’actual situació d’endeutament Per comprendre millor la dimensió del desastre mereix la pena fer un repàs de la generació d’aquesta veritable bombolla de la despesa pública. Primerament va ser el govern d’Aznar, a partir de 1987, el que va començar a generar el deute impagable. Segons la visió de l’aznarato, Espanya havia de canviar la defensa, la qual cosa en línies gruixudes consistia a emprendre un augment de la despesa en defensa, comprar nous i moderns armaments mitjançant una sèrie de programes d’inversió (els vinculats a l’adquisició de l’avió de combat europeu Eurofighter, les fragates de projecció i multiusos F100, i els carros de combat Leopard) i reformar l’exèrcit per fer-ho més professional i modern. Ha d’aclarir-se que aquesta original idea és un mantra que es repeteix incansablement des de la transició i cada vegada que entra un nou president de govern, doncs pel que sembla l’exèrcit mai acaba de dimensionarse, modernitzar-se, professionalitzar-se i sortir de la penúria. Aznar va ordenar iniciar una sèrie de programes de compra d’armament sofisticat per posar-nos a l’altura dels nostres veïns, amb la particularitat que, al no tenir previst aquest tipus de compres als Pressupostos del Ministeri de Defensa, i per aparentar que aquestes no incrementaven la despesa militar real, va ordenar una enginyosa fórmula de pagament: ● Es comprometien (i se segueixen comprometent, perquè aquest model d’inversió militar està encara en ús) diversos programes amb les principals indústries militars, ajornant el seu lliurament i pagament cap al futur. – Això té una primera conseqüència militar: quan dins de 10, 15 o 20 anys es lliurin els armaments, seran més o menys obsolets i ineficients. Per això s’haurà de fer un nou programa que es començarà a finançar en el present però s’anirà pagant en el futur i, novament, per aconseguir armament obsolet. És a dir, es produeix un cercle viciós que ens endeuta cada vegada més a canvi d’armes que no van a servir. Qui treu benefici d’això? Les arques públiques només deute. La indústria militar, sens dubte surt guanyant, però no sabem distingir quin és el benefici per a la societat espanyola. – D’altra banda, hi ha una conseqüència financera: resulta molt còmode proposar un programa d’armaments a preus del present ocultant a la societat els sobrecostes que van a sorgir per dilatar el lliurament del material. – A més, aquest tipus de programació d’inversions implica la captivitat del Ministeri de Defensa i de les arques públiques perquè si ja s’han invertit sumes importants d’euros en el seu desenvolupament, serà molt complicat renunciar al programa encara que se sàpiga que les armes seran ineficients. ● S’atorgaven crèdits a les indústries militars a interès zero perquè investiguessin i fabriquessin l’armament. Què una altra indústria o sector productiu nacional obtenia o obté interessos tan baixos?, no es pot considerar que una pràctica així és injusta i que fomenta la competència deslleial entre el sector militar i els altres? ● Aquests crèdits es donaven (i es donen) a càrrec de l’extint Ministeri de Ciència i Tecnologia i de l’actual Ministeri d’Indústria. És a dir, Defensa no guanya ni perd. És només un intermediari. Així s’aconsegueix ocultar part de la despesa militar als pressupostos d’altres ministeris. ● Les indústries militars realitzaven els lliuraments, se’ls pagava el seu preu (amb les corresponents desviacions per encariment de materials, millores, interessos, augment de la inflació, etc.). Elles sempre guanyen. ● Les empreses retornaven, tot seguit, al Ministeri d’Indústria els crèdits aportats, això sí, sense interessos, doncs així s’havia pactat. Els interessos que s’han deixat de cobrar han estat sufragats, per tant, per l’erari públic i pels espanyols. Els compromisos d’Aznar van arribar, segons Méndez, al 87% de l’actual problema. Ara bé, la realitat no és exactament així. Si ben Aznar va comprometre directament el 51% dels actuals crèdits diferits, els governs de Zapatero en uns casos van perllongar aquest compromís i en uns altres van adquirir compromisos nous, havent-hi per tant generat el 49% de l’actual deute impagable, quan podia no haver-ho fet. Segons Méndez “la despesa compromesa per a la totalitat de la programació ascendeix a 23.959 milions d’euros, d’ells entre 1996 i 2000, 13.652 (51%), de 2001 a 2004, 9.257 (34,7) i entre 2008 i 2011, 59 milions”, per la qual cosa, en conclusió de Méndez, en funció de com es materialitzin les desviacions (interessos, revisions de preus, etc) pot quedar un deute final d’entre 31.600 i 36.800 milions d’euros, per la qual cosa, “l’anàlisi dels PEA (Programes Especials d’Armament), tal com es dedueix dels quadres que els he presentat, ens demostra que el model iniciat en 1997 no és viable a llarg termini”. 2) Un deute ingent i impagable El deute representa de quatre a cinc vegades el pressupost del Ministeri de Defensa i entre 32 i 36 vegades la partida que aquest té assignada per a inversions en armament, que és el que tocarà treure de la butxaca dels espanyols (a raó de uns 800 euros extra, com a mínim, per habitant). Per fer-nos una idea de la magnitud d’aquesta xifra, és, aproximadament, la qual cosa els Pressupostos Generals de l’Estat de 2010 destinen a abonar per desocupació per al conjunt d’aturats, la qual cosa equival a dir que apostar per pagar això ens privarà d’actuacions solidàries amb els aturats per llarg termini. Aquest deute no només resulta ingent, sinó que, en paraules de la pròpia Ministra de Defensa, és impagable en les actuals circumstàncies. Per això Zapatero, comprovant l’insostenible de la situació, va ser reduint compromisos adquirits de compra d’armes als pressupostos de 2010, que minoraron en 83,8 milions d’euros el capítol d’inversions d’armaments (no obstant això va comprometre altres 333,7 milions d’euros) i, més tard, en el Pla d’Acció Immediat 2010, va paralitzar altres compromisos en armament per 141 milions d’euros. 3) Una despesa a més innecessària i ineficaç Tot això, amb ser greu i preocupant, no ho és tot: el propi Constantino Méndez, en la seva compareixença referida davant la Comissió de Defensa retreu al President Aznar que “… el procés d’obtenció es va sobredimensionar des del seu inici respecte a la capacitat financera de la despesa assignada a la defensa, prioritzant els costosos sistemes d’armes convencionals, poc adequats als nous riscos i conflictes, sense donar importància suficient a sistemes més eficients que tinguessin com a objectiu prioritari la seguretat i la capacitat operativa en els escenaris en els quals realment participem i també en relació amb els riscos que realment patim i, per tant, en demèrit d’altres capacitats tecnològiques que és necessari, diria que és imprescindible, tenir”. És a dir, no només es va gastar molt i sense ordre, sinó que es va gastar malament, perquè l’armament ni tan sols és el que es requereix des de la pròpia òptica militar, o quan arribi ja estarà obsolet en comparació del material d’última ona, la qual cosa obligarà de nou a un altre cicle armamentista, la qual cosa ens situa en un problema d’un altre ordre: d’ordre ètic i polític, com han denunciat diversos col·lectius de defensa dels drets humans i pacifistes. 4) Què diuen els partits polítics d’aquesta situació? Si acudim als posicionaments dels partits parlamentaris en les dues ocasions en què aquesta situació ha estat portada al Parlament, potser ens sorprenguem. En elles van intervenir, a més de Constantino Méndez, els diputats Beloki, del PNB, Rosa Díaz d’UPyD, Rodríguez Salmons, del PP i Arola del PSOE. Tots ells van recolzar al Secretari d’Estat mostrant preocupacions col·laterals i la seva tàcita acceptació que aquest deute calia pagar-la costi el que costi donat el caràcter estratègic de les indústries bèl·liques. Amb aquest antecedent és difícil conèixer els plantejaments efectius dels partits polítics davant est el problema del deute militar de cara a les eleccions de novembre de 2011, doncs, del llegit als seus programes, gens es diu sobre aquest tema. Una mostra més de la falta de transparència que hi ha en els temes militars. Ni PSOE ni PP, en les seves propostes conegudes, aborden el pagament d’aquest deute. És de suposar que el primer, com ha filtrat l’actual gabinet de la Ministra de Defensa, vagi a una fórmula de condonació de devolució dels crèdits concedits a les indústries militars per import d’uns 14.000 milions d’euros per rebaixar el deute, i que reprogramin la resta de pagaments a costa d’augmentar els seus interessos i costos finals. Aquesta fórmula, en definitiva, la qual cosa fa és endossar el deute militar al Ministeri d’Indústria, que al seu torn perd capacitat d’inversions pròpies i més socials. Per la seva banda, Mariano Rajoy parla d’augmentar lleugerament la despesa militar (en realitat, en el seu llenguatge hermètic el que diu és que no augmentarà significativament, que ve a ser el mateix) el que aniria d’acord amb les promeses d’aprofundir la modernització de l’exèrcit que apareixen en el seu web. Sembla que, per tant, durant la propera legislatura el problema del deute financer militar va a intentar esbiaixar-se pels uns i els altres. El dolent és que les últimes experiències en bombolles financeres deixen molt clar que quan exploten els perjudicats són els espanyols de classes mitjanes i baixes. Això potser faci reaccionar a algun grup parlamentari o a algun moviment social tipus 15 M que denunciï aquestes continuades faltes de transparència i de control parlamentari. Juan Carlos Rois i José Ambrona | Col·lectiu Utopia Contagiosa https://utopiacontagiosa.wordpress.com/2011/11/07/la-burbuja-financiera-militar/ […]

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: